LLUÍS LLACH A POZNAŃ
Relació del concert.
Això és un miracle! Hi ha moltes coses que he vist aquest any i moltes que encara podria esperar. Però mai hauria dit que pogués presenciar un concert com aquest. L'actuació de Lluís Llach, un dels grans autors del moviment de la Nova Cançó, a Poznań va ser un esdeveniment increible. I més encara, quan les entrades eren gratuites...
...per als escollits. Davant de l'escena hi havia unes quantes files de cadires, separades del món per barreres de metall, a prop de les quals a poc a poc es congregava la gent. Mitja hora abans del començament les cadires eren buides i la gentada anava apareixent. Quan, a la fi, s'ompliren les primeres files, deixaren que la gent gran i les mares amb nens s'asseguessin.
En una ocasió Jarosław Gugała digué que el mur de la traducció seva i de Marrodán és un símbol dels murs entre la gent. Voldria saber si en el context del concert també ho diria sobre les barreres de metall separant el públic. Entrada gratuita...
[Estic disgustat per no haver-me pogut apropar, per això;. Malgrat tot, estant distant de la "llotja", em sentia més al costat de la música.]
Primer actuà Grzegorz Tomczak, conegut molt bé a Poznań (jo no sóc de Poznań, així doncs no el conec tant). Cantà, entre altres, la seva "Piosenka o czekaniu" [Cançó sobre l'espera] i "Nasza klasa" [La nostra classe] de Jacek Kaczmarski. Això estovà bastant els cors del públic.
En un terreny adobat de tal manera no hi havia llavor millor que la que llançà el Trio Łódzko-Chojnickie. Aquest grup, format per Paweł Konopacki (guitarra i veu), Witold Łuczyński (guitarra i veu) i Tomasz Susmęd (piano), toca principalment cançons de Kaczmarski; per tant, els músics començaren la seva presentació a Poznań amb cançons inspirades en la història de Polònia; escoltàrem, per exemple, "Krajobraz po uczcie" i "Epitafium dla Włodzimierza Wysockiego". Acabaren la seva actuació amb "Mury", cançó que la gent escoltà a peu dret.
Després veiérem uns fragments d'arxiu amb l'actuació de Zespół Reprezentacyjny. El grup, format per l'esmentat Jarosław Gugała i Filip Łobodziński - aleshores estudiants d'Estudis Ibérics a la Universitat de Varsòvia - va tocar entre els anys 1983 i 1990, presentant cançons de Lluís Llach. És a través seu que es creà la versió polonesa de "L'estaca", escrita per Jacek Kaczmarski: "Mury".
A la fi sortí Lluís Llach acompanyat per Jarosław Gugała, aquesta vegada com a intèrpret. Malauradament, traduia de l'espanyol, i una bona part del sentit de les paraules del poeta semblava perdre's entre línies. Si la poesia és el que es perd en traducció, això és la poesia que es perdé aquell vespre.
Les cançons que sentírem es poden considerar una mostra de l'obra de Llach. Si bé era conegut sobretot com a autor de la cançó compromesa durant la dictadura de Franco, aquell dia l'auditori va tenir l'ocasió de conéixer-lo com a poeta. El poeta que sempre ha tingut el ser humà com a centre d'interès. Qualsevol paraula entre les cançons era innecessària, però per ajudar al públic - que no entenia el català - a veure la imatge descrita per l'artista, explicava alguna cosa sobre allò que li semblava més important. Va parlar sobre la memòria, que no s'ha de perdre a fi d'evitar els errors del passat; això, tant en el context del ser humà com en el de les nacions. Va parlar sobre el Mediterrani, que no ha estat només un bressol d'art i civilització, sinó també l'escenari de moltes crueltats; subratllà el fet que ara fa de frontera entre el primer i el tercer món. Va parlar sobre la seva mare, per a la qual havia escrit la cançó "Un núvol blanc". Sobre la lluita i el viatge, que constitueixen el sentit de la vida, a propòsit d'"Ítaca". Parlava sobre les flors, que l'autor vol donar al seu públic i que vencen la dictadura, a propòsit d'"Abril 74", cançó sobre la Revolució dels Clavells portuguesa. Per tant no podien mancar els temes polítics. Va aprofitar el fet d'anomenar "polacs" als catalans per construir un acudit que suggeria que la lingüística no és el punt fort del feixisme. L'actuació es va acabar amb "L'estaca", que va posar la gent dreta. L'actuació va néixer del fet de repensar algunes qüestions, com digué ell mateix. Admeté també que ja no se sentia autor d'aquesta cançó...
Després del bis era l'hora de les entrevistes. Lluís Llach, cansat però faceciós, ens rebé, parlà amb nosaltres i ens donà autògrafs, a estudiants i professors de Filologia Espanyola, en la seva majoria vinculats als estudis de català.
El concert de Llach a Poznań fou un esdeveniment meravellós, augmentat per la seva condició d'excel·lent cantant i pel fet que probablement no es repetirà. D'aquí a uns mesos acabarà el seu viatge musical. Quan li vaig preguntar, després del concert per la raó d'aquest final, em respongué: "Perque vull acabar bé. Quaranta anys de cantar és com una cançó... Si el final és dolent, tota la cançó també ho és".
Ara és el moment de la reflexió. A Lluís Llach només puc donar-li les gràcies i dir: "Que tinguem sort!"
------
Poznań, 6 de juliol de 2006