GREGOR I ELS ESCARABATS

Anàlisi de la veu narrativa en la narració "Gregor" de Quim Monzó, en comparació amb La metamorfosi de Franz Kafka.

Avui en dia, tenint enrere l'herència de segles, la literatura es troba en un moment difícil. A pesar de que el món ha canviat, semblem no tenir molt més problemes que els nostres avantpassats; després de tot, continuem ser humans. Fixem-nos: totes les grans obres literàries que desperten el mateix interés i la mateixa admiració al llarg de temps, ho fan per la seva universalitat. I és, precisament, aquesta universalitat que provoca en els autors contemporanis els problemes amb evitar la banalitat. Fins a quin punt es pot considerar que les millors produccions literàries de la humanitat ja han sigut escrites? Què és el que queda als escriptors: la mediocritat o la repetició dels esquemes coneguts.

Una altra via ens deixa veure la narració del Quim Monzó titulada "Gregor". El relat, aparegut dins el llibre Guadalajara, ja per seu títol ens dóna pistes per reflexionar sobre la condició de les lletres avui com als legataris de segles passats. No és, pertant difícil, relacionar-lo amb la Metamorfosi de Franz Kafka. Repetició dels esquemes? Res més d'equívoc. La via que empren Monzó és la del diàleg. Es pot pensar que és molt fàcil disputar amb l'obra d'un autor mort, sabent que no rebrem la resposta i, pertant, hem guanyat una batalla tenint la darrera paraula. El diàleg de Monzó no és pas aquest. Oferint una mirada distinta de la kafkiana manca de retrets i de la negació. És un diàleg tan universal com la Metamorfosi mateixa; i no molt menys difícil.

Tot plegat, reflexionarem sobre la narració "Gregor" posant en relleu alguns aspectes formals seus en comparació amb l'obra de Kafka.Des de la primera frase veiem la correspondència obvia; comparem

Quan, un matí, l'escarabat va sortir de l'estat nimfal va trobar-se transformat en un noi fati. (Monzó, pàg. 49)

i

Un matí quan en Gregor Samsa es despertà dels somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. (Kafka, pàg. 101)

Es veu clarament que és la història invertida, en cert sentit. Ens trobem amb un escarabat convertit en un noi. Només pel títol de la narració podem saber el seu nom; la cosa d'allò més evident quan pensem que els escarabats no tenen noms. A continuació, ocorren els esdeveniments analògics als del conte de Kafka: problemes que provoca el cos nou, intents de comunicar-se amb la família esglaïada i confusa, adaptació a la nova situació. La diferència, com la conseqüència del sentit invers, cau en que Gregor de Monzó adquireix una identitat – inclós parents – al temps que el de Kafka la perd. La cosa que canvia el final: el protagonista totalment convertit en home, aixafa la seva família d'escarabats.

Hem utilitzat la paraula protagonista, però qui és el protagonista de la narració de veritat? Per respondre a aquesta pregunta hem de distingir entre història i relat. Per una banda, Gregor i – en el plànol secundari la família dels escarabats – juga el paper de protagonista de la història. Això no obstant, el noi és també el protagonista del relat. La narració kafkiana ens mostra el cas no menys complicat, però d'alguna mena més evident. El protagonisme aquí és compartit sense cap dubte i el pes del papel de protagonista de la història es posa en la família dels Samsa; més que en Gregor, i tot. Tot això a causa de construcció de la història mateixa. La narració de la Metamorfosi es concentra en la relació Gregor-família i la presència d'aquesta és notable; sobretot tenint en compte la absència de Gregor en les darreres pàgines. En "Gregor", en canvi, desapareix en el mig del conte per a reapareixer al final. Evidentment, l'extensió de les dues obres és incomparable; tanmateix pot ser el factor decisiu quant a la comparació feta.

Tot això ens enduu a l'analisi de la veu narrativa. Com a primer vegem la veu narrativa en Kafka. El següent fragment

Realment volia obrir la porta, realment volia deixar-se veure i parlar amb l'apoderat; frisava per saber què deien del seu aspecte ells que tant el reclamaven. (Kafka, pàg. 113)

ens dóna a veure clarament que el narrador empren el punt de vista intern. És a dir, la veu narrativa està dins del personatge. Mirem els esdeveniment a través dels ulls del Gregor. Igual en el conte de Monzó:

El nombre d'extremitats s'havia reduït de manera dràstica i les poques que sentia (quatre, en comptaria més tard) eren dolorosament carnoses, i tan gruixudes i pesades que bellugar-les li resultava impossible. (Monzó, pàg. 49)

L'ús dels verbs de sentiment ens assegura en que el narrador es identifica amb el protagonista; car només aquest pot saber els seus sentiments. Sobre les conseqüències d'aquest tipus de narració parlarem més endavant.

Ja hem advertit que Gregor Samsa desapareix – fisicament – de les darreres pàgines de la Metamorfosi. Què passa aleshores amb el relat? El punt de vista canvia del intern al extern i compartit. Si abans ens assabentavem del que passava amb els atres persones només a través del que percebia Gregor – inclós quan s'els sentia parlar, era només perquè els sentia ell – ara el narrador descriu els seus moviments des de fora, com a observador:

En acabar, van sortir tots tres plegats de casa, cosa que no feien des de feia mesos i van agafar el tramvia per anar als afores de la ciutat. El cotxe en què anaven, ells sols, era tot il·luminat per un sol càlid. (Kafka, pàg. 166)

i només en un par d'ocasions es permet entrar en els seus pensaments, com en les darreres paraules de la narració:

Grete [...] s'havia fet una noia bonica i ufanosa. Van anar esdevenint més silenciosos i, intercanviant quasi inconscientment una mirada d'intel·ligència, pensaven que ja era hora de buscar-li un bon marit. I per a ells fou com una confirmació dels seus nous somnis i dels seus bons propòsits quan, a la fi del trajecte, la noia s'aixecà la primera i estirà el seu cos jove.

El canvi del punt de vista no afecta, però, al relat de Monzó. Això a causes ja esmentades. Aquí Gregor no desapareix fins al final de la narració; però tampoc ho fa la família, encara que el fi de la història significa també el seu. I si la faula continués, el punt de vista no s'hagués canviat. Protagonista del relat permaneix. El perquè de la coincidència de la clausura de la història i la desaparició dels escarabats és un tema extraformal i, pertant, no en reflexionarem dins d'aquesta analisi.

Dit tot això, cal remarcar una diferència curiosa entre els dos textos. I és la mena de transmissió de les paraules – o millor dit pensaments – dels personatges. Comparem els dos fragments consecutius; el de Monzó:

i el de Kafka:

«¿Ja has fet els deures?», va dir l'home. Oh, no, deures! Va imaginar (com si recordés) un abans en què no hi havia deures ni pantalons al revés. «Afanya't!» (Monzó, pàg. 57)

Donà un cop d'ull al despertador, que feia tic-tac damunt la calaixera. «Mare de Déu!», es va dir. Eren dos quarts de set i les busques anaven avançant impassibles, ja eren fins i tot dos quarts tocats, s'acostaven a tres quarts. ¿Que potser no havia sonat, el despertador? (Kafka, pàg. 103)

Pot sorprendre, a primera vista, la manca de conseqüència de narrador kafkiano, que un cop utilitza l'estil indirecte, un cop el directe. Per a entendre aquest procediment, vegem el fragment següent de "Gregor":

El va agafar convençut que no hi entendria res i, en canvi, de seguida que hi va dipositar els ulls, hi va llegir sense gaires problemes: «M'he mudat. Abans vivia a l'Hotel Duke, en una cantonada de la plaça Washington. [...]» El va tancar i, just quan el deixava on era, va recordar que l'havia trobat obert i no tancat. (Monzó, pàg. 56-57)

Ara bé, es veu que ambdós textos diferencien el que es diu del que es pensa; no importa qui parla. Obviament, aquestes paraules poden ser sentides per qualsevol altre personatge i, pertant, no pertanyen ja al relat, sinò formen part de la història. I és en aquest moment precís, en el que Gregor esdevé el personatge de la història.

Nogensmenys, en l'apartat anterior podem llegir:

Lliscà de nou a la seva posició primitiva. «Això de llevar-se abans d'hora fa tornar imbècil la gent», pensà. (Kafka, pàg. 102)

Manca de conseqüència en l'ús de l'estil indirecte? Primera explicació que es pot donar és que aquest fragment el segueix un monòleg ben llarg de Gregor, que sense estil indirecte seria difícil de descifrar com a tal. La segona explicació – i la més allunyada de l'aspecte formal del text – és la transformació en l'insecte. És a dir, el paràgraf citat damunt es produeix al principi del conte, quan Gregor encara poseeix algunes – reduïdes, això sí – de les capacitats humanes. Al llarg de la narració, paral·lelment a llur desaparició, despareix també l'estil indirecte.

Tornem, però, al conte de Monzó. Qui és el qui parla? La focalització interna, és a dir la situació del narrador dins el personatge – que només així esdevé el personatge del relat – introdueix diferents nivells de narració, els que es pot presentar com en l'esquema següent:

(autor →) narrador → personatge [Gregor]

És a dir, el narrador ens presenta la història de Gregor vista per ell mateix, trobant-se dins d'ell. Parlen, doncs, el Gregor i el narrador qui comparteix la seva mirada, el seu punt de vista.

Ara bé, la focalització interna té les seves conseqüències en els efectes que provoca en el lector. Ens trobem al costat del protagonista veient el seu comportament, però només pels seus ulls. S'ens permet entrar en la seva ment i tot, essent testimonis de la història que es produeix, però res més. No hi ha cap prolepsi – que no sigui especulacions – que permeti saber més del que sap Gregorio. El procediment que provoca el efecte de paral·lelisme del temps de lectura i el temps de l'acció. El temps passat que s'utilitza no nega pas la verosimilitud, sinò, al revés, confirma el realisme. La conseqüència del què és l'autenticitat de la història. Tots acumulats, els procediments formals – el centre dels que constitueix la focalització interna – desperten en el lector la inquietud, que l'empenya a no deixar la lectura.

Cuncluïnt, podem dir que "Gregor" de Quim Monzó és un diàleg reeixit amb tan complerta obra com la és la Metamorfosi de Kafka. Utilitzant les mateixes eines literàries, no ha tancat la porta a la producció kafkiana, sinò ha obert una nova. Sense dubtes, poca extensió del conte i, pertant, la brevetat del relat han ajudat a l'autor mantenir la seva concisió i conseqüència en els procediments tècnics; que de vegades pot ser discutible en Kafka des del punt de vista formal. La cosa que no la fa menys valuosa.

Això pot donar certes pistes als autors contemporanis. Del que s'ha de fer ús no són els esquemes, sinò l'eines. I d'aquestes n'hi ha prou.

------

Bibliografia citada:

Kafka, Franz: "La metamorfosi" dins Narracions, Quaderns Crema, Barcelona: 2000, pàgs. 101-167

Monzó, Quim: "Gregor" dins Guadalajara, Quaderns Crema, Barcelona: 1996, pàgs. 49-57

------

Girona, 4 de desembre de 2006